Un 9 de octubre reivindicativo: Manifiesto de Román de la Calle en favor de la cultura

El pasado 9 de octubre, nuestro miembro honorífico, el catedrático de Estética y Teoría del Arte, Román de la Calle, leyó públicamente en la plaza Ferràndis i Carbonell de Alcoy un manifiesto reivindicativo en favor de la cultura, en un difícil momento para este ámbito. Os dejamos a continuación el escrito redactado y leído por nuestro querido maestro:

Imagen: Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia

Imagen: Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia

“Hui, 9 d’Octubre de 2014, els valencians i valencianes ens retrobem, una vegada més, per commemorar una cita històrica, que —des de fa 776 anys— ha marcat, amb intensitat, la nostra realitat passada, present i futura. Per això celebrem, tots units a les places i carrers, de forma popular, festiva i també —no cal oblidar-ho— reivindicativa, la nostra identitat col·lectiva i els trets que ens distingeixen com a poble, com a col·lectivitat humana diversa i plural. I ho sentim, vertaderament, amb orgull i dignitat. Volem celebrar doncs —molt especialment hui, Dia del País— la nostra cultura pròpia i singular, però sempre inserida també en el panorama universal i projectada, sobretot, cap al futur, des de la tradició viscuda i amb la consciència popular d’alcoians, ben consolidada.

Sabem, amigues i amics, que cada cultura és una tessel·la important del mosaic conjunt, que conforma el patrimoni comú de tota la humanitat, per tal com forma part de la dignitat personal dels ciutadans i ciutadanes, com a factor decisiu del seu desenvolupament humà i intel·lectual. També cal que tinguem clar que la cultura és un element fonamental per a la consolidació social, que és motor de progrés i convivència i és força d’intercanvi i comunicació, en la nostra societat del coneixement.

Per això, podem dir, amb convicció, que sense cultura no hi ha llibertat; que sense cultura no hi ha progrés i que sense cultura no hi ha tampoc futur. Cultura i política haurien d’anar de la mà, conformant —sempre— amb estratègia, intensitat i coherència les dues cares de la mateixa moneda. Qualsevol país desenvolupat ha de facilitar l’accés de la ciutadania a la vida cultural i estimular la participació dels seus ciutadans en les iniciatives i projectes culturals. En aquest sentit, són evidentment necessàries i imprescindibles les polítiques de promoció cultural, per a construir una societat més igualitària i més justa, que integre, de fet, a tots: infants, adults i gent gran, col·lectius més desafavorits i segments més benestants, en benefici sempre d’una societat millor, més sòlida, més exigent i, per tant, també crítica i compromesa.

Els governs —és cert— tenen el deure indeclinable d’habilitar els recursos públics a favor del progrés cultural. La cultura, però, no és només entreteniment i espectacle, ha de poder i saber transcendir i erigir-se, de manera resolutiva, en instrument bàsic, per a millorar la vida de totes i cadascuna de les persones que integren la nostra societat. Però de totes! Perquè si es menysprea la cultura, s’imposarà la barbàrie i si s’apaivaga la vida cultural, tindrem decadència. En realitat, ho sabem per experiència pròpia: si es destrueix la cultura, la societat recula.

Tot això, què estem dient —amb convicció i en l’emotivitat del moment— no és tan sols una formulació de meres possibilitats. No pot reduir-se això. Estem clarament formulant un teorema fonamental de la vida social, respecte a les no sempre fàcils relacions entre cultura i política, que, malauradament, hem pogut comprovar com es compleix en moments difícils, rodejats de crisi, retalls i restriccions, però també d’esforços i supervivències, d’esperances, projectes i il·lusions de cara al futur… Sempre en la mesura, amigues i amics, que siguem conscients que la cultura millora l’educació, impulsa la ciència, estimula el coneixement, aviva la investigació i esperona la recerca i la creativitat. I d’això els alcoians i alcoianes en sabem força, com ho hem demostrat eficaçment, al llarg de la nostra història.

Ara bé, la política cultural no és, sense més, la cultura, tout court. Al contrari, és l’existència de la cultura el que possibilita i crea, en conseqüència, polítiques culturals. Tal proximitat i simetria d’entrecreuaments conceptuals són els que han de fer-nos entendre una doble necessitat: si la participació en la cultura ha de ser lliure i plural, també l’accés a les polítiques culturals ho hauria de ser, amb idèntica justificació i afany. Eixe diàleg de doble nivell —entre cultura i política cultural— no pot, doncs, relegar-se operativament mai, ni caure en l’oblit.

Tan sols amb eixa condició participativa i de foment efectiu de la creació —de l’art, del teatre, de la música, de la literatura, del cinema, de la dansa i tantes altres manifestacions, tan nostrades, sense mai oblidar tampoc el tema esencial de la llengua—, pot entendre’s que les polítiques culturals tinguen, com a objectiu bàsic, la generació de recursos sostenibles, decantats cap a la producció i la difusió de la cultura. La cultura rema, per tant —per a poder-se realitzar com cal i en plena llibertat—, entre dos poderosos corrents, la força dels quals necessita, amb simultaneïtat, utilitzar i controlar. És a dir, actua, creix i sobreviu entre l’economia i la política i ha d’assegurar-se sempre el manteniment expeditiu i bàsic, si cal, d’una efectiva eixida d’urgència —entre els dos dominis citats— cap a la via de la irrenunciable llibertat d’expressió. També ho hem viscut i en sabem…

En eixa confiança i en eixe desig, parlem hui i estem ací, amb tots vosaltres, en aquesta festa del 9 d’Octubre tan testimonial: per a saber-nos cada volta més lliures i amb un clar compromís amb el futur, tot exigint, una societat més justa i integrada, més culta i identitària. El que també vol dir, com és lògic, més reivindicativa en el trencament de les excessives desigualtats i amb l’ampliació indefugible d’una major cohesió social, gràcies a l’exercici de la responsabilitat i del treball, quotidianament ficats a prova.

De fet —amigues i amics d’Alcoi—, necessitem homes i dones formades, persones solidàries, cultes, responsables i innovadores, amb la capacitat de somniar i lluitar, tot creient que la historia i la memòria compartida són irrenunciables, també, per a la construcció d’un món i d’una vida millor. Un poble amb una sòlida cultura sempre és i serà molt més difícil de manipular.

No voldria finalitzar este parlament meu —tan reflexiu com carregat d’emotivitat— sense traure a col·lació, a més a més, un dictum que sempre he considerat bàsic i que utilitze sovint. Potser hui és ara més necessari que mai: Nulla política et nulla aeconomia sine ethica”.

Alcoi, 9 d’Octubre 2014.

Prof. Romà de la Calle.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s